Fa 50 anys un grup de sotsoficials portuguesos van prendre els centres de poder i van acabar amb la dictadura més longeva d’Europa. És el que anomenen la Revolució dels Clavells. Per als mitjans de comunicació del sistema, la importància d’aquest acte va ser que va obrir les portes de Portugal a aquesta democràcia capitalista, on es pot votar cada quatre anys i expressar-se (fins a un cert punt) lliurement, mentre no es pose en risc qui mana en realitat: les grans corporacions i els seus titelles polítics i socials.
Per a lxs que creiem que és possible i necessari un altre tipus de societat, el valor d’eixe colp d’estat antifeixista radica en el fet que va obrir l’aixeta perquè isqueren totes les ànsies, necessitats, llance, d’un poble reprimit i emmordassat. Durant any i mig, el gruix de capitalistes o va haver de fugir del seu país, o va acabar en la presó, o bé no podia visitar les seues fàbriques o camps per por de la reacció dels/ de les seus/seues traballadorxs. Les assemblees contínues i les comissions sorgides d’elles, en indústries, latifundis, casernes, centres d’ensenyament, o mitjans de comunicació, van posar a prova qui tenia el poder, si els successius governs compromesos amb el mercat capitalista amb més o menys contrapés social, o el poble organitzat i als carrers. En aquesta situació, destaca la participació en primera línia de la dona treballadora, aniquilant prejudicis masclistes molt estesos. En definitiva, la possibilitat d’una societat el poder de la qual recaiguera en assemblees democràtiques va estar en l’aire…
Volem extraure de la memòria conclusions que ens servisquen, no per a saber més en abstracte, sinó per a preparar-nos teòricament per a situacions revolucionàries que, encara que amb formes necessàriament diferents, es donaran inevitablement. La guerra que el capital i els seus mil caps de serp (precarietat, repressió, patriarcat, racisme, explotació laboral, opressió nacional i imperialista, guerres, misèria, control tecnològic, alienació cultural…) estan lliurant no ha acabat, queden moltes batalles i aprendre d’experiències revolucionàries és una arma clau.
